LA DOMA ANTIGA
Qui més, qui menys, tothom que està en contacte amb el món dels cavalls ha sentit a parlar de la doma natural. Resumint molt, massa al meu entendre, es podria definir com una tècnica que tracta i domestica aquests animals sense emparar la violència. És clar que, com a tot arreu, cadascú té els seus propis mètodes i, com a progenitors d’aquests, maneres d’entendre la no-violència i els seus nivells i límits.
Que potser no és agressiu obligar a un cavall a obeir les ordres del seu genet mitjançant el dolor que li causa una embocadura? Hi ha qui pensa que no; que mentre no li clavis una pallissa al cavall no estàs sent violent amb ell. O potser, fins i tot veient que l’embocadura és un element dolorós per a l’animal, creuen que sense ella no aconseguiran que els hi faci cas. I és aquest últim pensament equívoc que jo mateix vaig compartir un dia, el que em porta a una reflexió sobre el passat.
Fa ara ja molt de temps, molt llunyà al nostre entendre però de segur menys del que ens imaginem, dues races van topar-se de front. Els homes i els cavalls. Mai he sentit a parlar d’una espècie més noble que la dels equins i, com resulta evident, de la mateixa manera que jo, els nostres avantpassats no van poder deixar de percebre i admirar la força d’aquest gran animal, la velocitat de la seva carrera i l’elegància i el tremp dels seus moviments. Seguint el ben conegut instint humà d’utilitzar per al seu profit tot allò que veu, els homes es van veure atrapats pel desig d’anar a la guerra sobre el llom d’un cavall, de perseguir les seves preses de caça valent-se de la seva velocitat, de transportar els seus poblats més ràpidament i més lluny gràcies a la seva resistència i, com no, de trobar en ell a un amic fidel i servicial. Sense pretendre obligar-lo a realitzar aquesta comesa, els homes, que abans es trobaven en una sintonia molt més gran amb la naturalesa i consideraven com a un germà a tot ésser viu, acotaren el cap davant la magnificència del cavall i intentaren establir amb ell un diàleg a través del que es comprometeren des del respecte i la confiança.
Els cavalls han estat sempre molt presents al llarg de l’existència de l’ésser humà, però hi ha hagut races que han quedat especialment marcades per la seva convivència amb aquests animals. Els indis nord americans en són un gran exemple. Els seus cavalls no duien embocadura ni estaven pressionats per fustes o esperons que els ferissin i, tot i així, obeïen el seu genet amb una fe cega. Per què? Perquè hi havia un llaç entre ambdós, perquè cada genet estava en comunicació constant amb el seu cavall i havia passat molt de temps coneixent-lo, comprenent-lo i domesticant-lo. Abans d’arribar a muntar-lo, només hi havia sigut ell, el cavall, un camp obert i el temps, per descomptat. Perquè, al igual que cada persona, cada cavall és diferent. Cadascú té el seu caràcter i les seves característiques personals que el fan únic i distint dels seus similars. Per això, resulta impossible domesticar-los a tots de la mateixa manera, seguint els mateixos i exactes passos i durant un període de temps idèntic. Heus aquí la clau de la doma antiga: EL TEMPS. EL temps i el fet de que té en compte cada cavall com un ésser individual i digne de ser tractat segons requereixi el seu caràcter i no pas seguint un patró idèntic per a tots els seus similars.
El qui segueix la doma antiga, a més d’ometre la violència en la seva feina, s’adapta al cavall que pretén domesticar, mai busca que sigui al revés.No és un mèrit que el cavall faci el que tu vulguis, el mèrit està en aconseguir que el cavall vulgui fer-ho.
Jordi Batalla (Masia Garrofet)
Mas Garrofet s/n.
43120 Al costat de la urbanització Can Llenas
Querol (Tarragona)
Telèfon. 607 536 939
Email.
